EL FUTBOL A LA VILA DE SANTA MARGALIDA. Programa de festes 1950.

Antigament, el futbol era anecdòtic, com a joc o esport. El començament tingué lloc a finals del segle XIX. Surt als diaris locals l'any 1984, amb el nom de foot-ball, però el primer equip a Espanya, no es va fer fins a l'any 1902. El primer equip del Mallorca, es va fundar l'any 1916, mentre que el del Balear, va ser l'any 1920.

A Santa Margalida a la targeta postal del Margaritense, diu que sense seguretat, va començar l'any 1934 o 1936, però en dates fiables va ser l'any 1943, encara que de les temporades dels 1944 a 1968, hi ha poques referències. En canvi, a la Grokipedia, que fa un resum de totes les temporades, diu que es va fundar l'any 1955.

Al llibre "Margaritense, El fubol a la Vila, escrit per Rafel Bordoy i Gabriel Fuster, on han fet un ampli estudi d'aquest deport en l'àmbit local, recollint un bon grapat de fotografies i records de margalidans, detallen a una fotografia de l'any 1935 els al·lots que hi participaren.

Així mateix, fan un estudi de l'origen d'aquest esport a Santa Margalida i els llocs on jugaven i els que ho promogueren, llibre que vos recomano fer-li una lectura.

Segons pareix, Joan Alba, mestre a l'escola Graduada, "D'alla Baix" li dèiem noltros, duia els nins a jugar a una finca seva veïnat de s'escorxador o "Es Matadero", Joan, qui fou batle durant la república, va ser el primer a promocionar el futbol, a la Vila de Santa Margalida.

Podem veure Guillem Crespi, Es Panderer. Bernat Fluxa, que estava a Sa Boleda. Miquel Bennàssar de Cals Fils. Mateu Perelló, És Costitxer. Benat Llull.
La foto ha estat millorada.

Aquest escrit va dirigit a esbrinar el programa de festes del mes de setembre de l'any 1950, per situar l'escenari d'aquell any en què hi feren dos partits de futbol.

El cas és que entre els jocs populars de les Balears, segons Marc Segui Tugores, a la memòria del treball de fi de grau, escriu que en pilota es jugava, a l'All i al Mato, a part d'altres jocs com, l'Aranya, el Mocadoret, el Pisso, les Cent Pedres, Carreres de sacs o Cadires musicals. Jo rècord haver jugat a Tèa, Baldufa, a Bolles, a Guanyar terreny amb un ganivet clavat a terra, jugar d'Amagat, i mil coses més.

Vicari Rubí en el seu llibre, "En aquell temps", escriu que "Els primers futbolistes de la vila, varen esser els al·lots del "Hermanos", i el primer camp de futbol, un tros de camí per travessar S'estanyol". On a més escriu, que ja tenien una pilota per jugar a futbol, un balon, que fermaven amb un cordó, una vegada inflat.

Record que nosaltres, li dèiem baló de cuiro, i que abans de jugar, li posàvem grassa de porc, a fi que la pell resistís millor. A dins, tenia una cambra d'aire, que inflàvem de tant en tant, perquè no tancava massa bé. D'això, segur que cada vegada hi ha més poca gent, que ho recordi.

Sigui com sigui, l'any 1950 al programa de festes de setembre, apareixen anunciats dos partits, que es jugarien en es Cos, on ho devien habilitar com a camp de futbol, durant l'estiu. Al programa està escrit així: Dissabte dia 2 de setembre a les 16 hores, jugaran els equips. Frente de Juventudes local, amb Ariany. Dilluns dia 4 a les 16 hores, jugaran els equips. Frente de Juventudes local, amb el C. D. Murense.

Va escriure Guillem Cantallops Barceló, a la revista de Santa Margalida número 4, del mes d'agost de l'any 1989, on recordava que en aquells temps, crec que seria a mitjans dels anys 50, que ell juntament amb en Pep Monjo, van organitzar el primer equip de futbol, que hi hagué a Santa Margalida, dient que a l'equip tots els jugadors eren aficionats, i que jugaven, a l'improvisat camp de futbol de S'Estanyol. A la formació de l'equip, també hi va participar en Ramon Valls, perquè tot fos un èxit.

Tots aquests fets ens fan pensar, que l'equip de Santa Margalida es va crear aquells anys, segons totes aquestes informacions detallades, i que el Camp de Futbol de s'Estanyol, i l'equip creixeren conjuntament.

Al llibre del Margaritense, també parlen del patrocini del futbol, a conte del Frente de Juventudes, quan el delegat era Josep Monjo Oliver. Així mateix, detalla que els jugadors es canviaven la roba, primer a la caseta d'en Pere Pastora, i després es va fer càrrec Enrique Moreno, de la banda de tambors i cornetes, que vivia a ses Cases Noves, i a mes era l'encarregat de S'Estanyol

Equip l'any 1944 i 45.
Es pot veure a Enrique Medina de Sa Boleda, Gabriel Ribot, Joan Monjo, És Ros. Guillem Perelló, Escola. Pere Joan Vives. Bernat Molinas de s'Estany. Joan Serra Salva. Antoni Orininas, Pons. Antoni Quetlas. Foto millorada artificialment.

El promotor dels inicis del futbol, als anys 50 va ser Damià Serra Llompart, conegut per s'Hermano Damià, jo li deia el Tio Damià donat que era família del meu repadrí per part de la seva mare. El nom oficial era Hermano Sabino Anselmo. Ho feu amb l'ajuda de Rafel Matàs Moll, que enviaven a jugar als nins a una esplanada prop del poble.

S'Estanyol, el Vicari Rubí el va descriure, com era a principis del segle passat, i l'origen del seu nom. De fet, jo sempre ho havia relacionat, la paraula Estanyol, com un lloc per anar a tirar escombraries. Actualment encara fa les funcions de punt verd.

En el meu cas, per mi de petit, era un lloc de pas diari, d'on tinc molts de records, i anècdotes, d'aquell paratge que anava canviant de fisonomia, per als abocaments que hi feia la gent.

Partit de futbol al programa de festes de l'any 1950.

ÉS CÓS.

Aquest programa, surt com aquest, any els partits es jugaren a ES CÓS, sense haver trobat de moment altres anys, que hi disputessin partits de futbol. Així mateix, també el mateix any, hi feren carreres pedestres, el que és ben probable, que fos en dos llocs diferents. Podria ser fos més avall, al Cós de Just, finca que ja surt el nom als escrits del vicari Rubí.

El que és clar, és que a l'hivern, no era un lloc adequat per disputar partits de futbol, pel fet que estava sembrat, i el terreny argilós no era el més adequat per la humitat.

De la foto aèria de l'any 1952, es pot veure l'estat que estava aquell any.

S'ESTANYOL

Vicari Rubí

La Vila abans de 1925.

A la Vila, com a molts de pobles, hi ha un camp de futbol. Al nostre li diuen s'Estanyol, nom que em sembla molt bé i ben encertat, perquè fa referència a allò que era abans el solar on avui hi ha el camp per jugar a futbol. Allò era un solar gran, que ningú no sabia de qui era, que ningú no va reclamar mai com a propietari i que el poble ho tenia com a comuna, on hi duien a tirar tot allò que feia nosa.

Més o manco enmig d'aquest gran solar hi havia una bassa d'aigua, no puc dir exactament ni la grandària ni la fondària, però gran a bastament per tenir tot l'any, sobretot d'hivern, aigua estanyada. D'aquí venia dir-li s'Estanyol, per significar que tenia un estany petit i, al mateix temps, fer notar la diferència amb s'estany de Son Bauló, a la vorera de mar, que era molt més gran.

Aquell petit estany, que bona part de l'any tenia aigua a causa del temps més plujós, no sols va servir per posar nom al solar on estava, sinó que totes les finques de per allà prop, encara que tenguessin un altre nom registrat, els vileros les deien s'Estanyol.

Degut a l'abandonament del solar de s'Estanyol, que per altra part era terra prima, on les pedres hi sortien damunt, tothom que tenia "escombros" (sic) els duia a tirar per allà; estava tot ple de caramullets de mitges carretades de coses inservibles, sense que ningú hi tengués res a dir.

Com és natural, dins el solar, entre els caramulls de deixalles allà des-carregades, sempre hi sortien herbes que servien de pastura a qualque guardeta de cabres que se les menjaven fins a les arrels. Qualque porqueret que passava per allà, amb una guardeta de porcs magres, també els entretenia fent-los pasturar dins aquells "escombros "; si feia calor, els menava fins a la bassa perquè es bolcassin dins el llot, allò era una vertadera dutxa porquera.

Una de les herbes que creixien per s'Estanyol eren les metzineres, una mata espinosa que feia molt de fruit en forma de bolles, un poc més petites que una nou i d'un color groguet que feien mengera. Però ni cap animal en menjava ni els al·lots les tocaven, perquè aquelles bolles tan "guapes" tenien fama d'estar plenes de verí. Hi ha un refrany que diu: poques metzines no maten, però n'hi ha un altre que diu: val més sa que guarda que sa que cura; així que no proveu de menjar metzines i no vos faran mal.

Una altra cosa que cridava l'atenció dins el solar de s'Estanyol era que quan es moria qualcú hi duien a cremar la palla de la màrfega. Per entendre això, heu de saber que tots els pobres i molts de rics- dormien damunt una màrfega, que venia a ser un matalàs sense llana, ple de palla llarga, que li deien palla d'ordi i cada any la canviaven. Era una palla blana, humil i que no feia pols. Quan a una casa hi havia un mort, era costum cremar aquella palla, i per això la duien a buidar a s'Estanyol, o bé al coster que hi havia entre és mirador de l'Església i sa carretera de Muro, que estava molt abandonat. Quan havien buidat la màrfega, guardaven la tela i cremaven la palla i l'endemà de matí no en quedava més que un caramullet de cendra i tal volta un poc de fum. Era una manera pràctica de netejar aviat la casa i allunyar un poc el pensament de la mort.

S'Estanyol confrontava per la dreta i per l'esquerra amb el camí que en diuen de ses Rotes, on molts de vileros hi tenien figueres i un petit cobert per engreixar els porcs. Era un camí molt transitat per la gent que anava i venia de la rota, on hi cuidaven figueres de moro, figueres de cristià, ametlers, prunes del bon jesús i de frare llarg, codonyers... En aquest camí, uns cent cinquanta metres abans d'arribar a s'Estanyol, hi havia unes quantes cases a cada banda que les deien "ses cases de s'Estanyol". Aquestes cases estaven habitades i més que cases eren casetes de planta baixa i pobres, com s'usava llavors. D'aquelles cases no en queda més que esboldrecs i runes que a ningú no interessava.

Els "Hermanos" de la Salle, que tenien escoles obertes a la Vila, ja tenien una pilota per jugar a futbol, allò que en deien un "balón", que s'inflava amb una bomba d'inflar bicicletes i el lligaven amb un cordó de sabates. Cada punt.es desinflava i venga desfermar, inflar i tornar a lligar, cosa que era un mai no acabar. Els diumenges, o els dijous al capvespre, que era l’única tanda sense escola de la setmana-, quan feia bon dia, els "Hermanos" convidaven els al·lots per anar a passejar. Quan s'enduien la pilota de futbol, que era la il·lusió dels al·lots, anaven a s'Estanyol i allà, dins el camí ple de pols a l'estiu i de bassiots i fang a l'hivern, armaven un partit de futbol on ningú no guanyava ni perdia i tot és reducte a tirar puntades de peu a la pilota, que ja era molt. Anaven allà, encara que fos un lloc molt degradat, perquè allà es podien esbravar de pegar puntades de peu sense fer mal a ningú.

Tal volta aquells primitius partits i aquella primitiva pilota tan bona de desinflar, que qualcú recorda, varen esser motiu perquè s'hi fes el que ara és camp de futbol de s'Estanyol. Qui podia pensar que aquell camí ple de clots, fang o pols, l'havien d'asfaltar? Qui podia pensar o dir, quan el camp de futbol de més prop era a Inca, que damunt els "escombros" i s'Estanyol hi arribarien a fer un camp de reglament amb totes ses campanines per jugar par-tits de futbol, estibat de gent, venguda a posta de tot Mallorca?

Per aquestes quatre retxes, els qui heu conegut s'Estanyol ple de caramullets de fems, metzineres, pastura de cabres i de porcs, amb una bassa d'aigua, plena de llim i amb qualque granot, vós recordareu bé del temps passat i que el que dic correspon a la realitat de llavors, encara que trobeu que hi manca qualque cosa.

Als que hi heu vist sempre el camp de futbol, vos recordarà temps més pobres que els actuals, temps en què tot es feia "a lo pobre" i a la menuda, tan diferents d'ara en què tot es fa en gros. No en queda res d'aquell Estanyol, ni cabres ni porquets, i gràcies que, en bon encert, n'ha quedat el nom, que farem bé de conservar com a recordança del que ja ha passat a la història.

Els primers futbolistes de la Vila varen esser els al·lots de l'escola dels "Hermanos" i el primer camp de futbol, un tros de camí per travessar s'Estanyol