SANTA EULÀLIA. La possessió de Santa Margalida

  

 

Tirant cap a l’Albufera  trobem  la possessió de Santa Eulàlia, ja documentada en el segle XIII amb aqueix nom, durant el segle XIV, fou propietat de la família noble dels Adarró. A mitjan segle XV era del Margalidà Guillem Monjo, que la va  vendre al senyor feudal, Ramon de Santmartí. Aquesta família i els seus successors,  varen tenir aquesta possessió,  que és una de les majors dimensions del terme, fins que al segle XIX, va passar a ser, del convent de Santa Catalina de Sena. Més endavant va ser de l’hisendat  establert a Santa Margalida, Antoni Bisquerra.

La possessió de Santa Eulalia a principis del segle XIX, tenia 800 quarterades, i la va heretar   Catalina Bisquerra i Bisquerra, que  segons el notari Lluís Pineda, feia 3 anys que s’havia casat, amb Antoni Moragues Estades Ibarra,  que a la vegada era propietari de dues possessions més: S’Estremera Vella de Bunyola, i Son Llega de Valldemossa.

Segons els escrits de famílies picaforteres  devers l'any 1908, aquesta possessió era  propietat d'Antoni Fortuny, on tenia 900 quarterades. Tenien una guarda de 350 ovelles,  a més d'animals de tir,  egos i muls, per sembrar l'hort on recollien tota classe de verdures, i vaques per munyir. Més endavant va passar a ser d'en Toni Fiol de Manacor.







 ***

El 12 juliol 1901 va sortir al diari Última Hora amb aquesta notícia

Abans-d'ahir va passar una sensible desgràcia al predi Santa Eulàlia del terme de Santa Margalida. Un jove de 17 anys anomenat Andrés Mas Galmés, que servia de guardià a l'esmentat predi, va voler muntar un poltre i en fer-lo córrer a fuga pel camp va tenir la desgràcia que l'enderroqués.


***

ACTUALMENT ÉS UN HOTEL RURAL





Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

EL Bars a Santa Margalida durant el segle XX.

Imatge
De petit record aquests llocs,    on se servien begudes, anomenats en tres paraules ben distintes. Bar, Cafè o Casino. Eren lloscs on hi havia bàsicament homes, que bé jugaven a cartes, o anaven a fer fum, i en tot cas, eren un lloc de cites. Allà a hores determinades, hi trobaves és mercader, és manescal,  o als menestrals. Allà mateix sabies qui hi havia mort, si sa casava algú, o si alguna família havia tingut algun fill, i no era mirant cap tauló d’anuncis. Allà et podies informar, d'allò que passava al poble, o al món.  Fins i tot podies llegir el diari, sense saber llegir. Eren llocs com els rentadors públics, però de distinta manera    de contar les notícies, i fent bromes distintes. Ja ho deien, coses d’homes. Anar al Casino, al Cafè i més tard al Bar, que era com s’anomenaven aquests llocs, era una passa temps. Crec que això d’anar a berenar, a aquests establiments, és cosa més moderna. El que si    servien,  al migdia, eren els vari...
Read more »

CAN BARRAIXET, i les sabates.

Imatge
 La vida als pobles, era totalment distinta  de la ciutat, no just pel treball, sinó també, a l'hora de vestir. A principis del segle XX, la gent del camp, tenia dues mudes ben diferenciades, roba per vestir i roba per fer feina. Les sabates també era part important del vestuari. Podien anar des de l'espardenya, fins a les sabates de sola d'auto. Al camp per fer feina, la millor protecció, era una sabata que tingués una  bona sola, per segons quines feines. Encara que a l'estiu, era freqüent  anar descalç, tenint així, contacte directe amb el trespol o la terra. A l'espardenya la sola és de corda, i el seu pitjor enemic, és la humitat, però és molt còmoda i bona de remenar, donat que la coberta és de tela, i basta cosir. A principis del segle passat, les rodes dels automòbils,  eren reutilitzades per fer distintes funcions, per exemple substituint  les senalles de vaumes,  o per les soles de les sabates. Record el meu padrí, amb una alena de sabater, i...
Read more »

EL CAMIÓ QUE VA SORTIR A LA PEL·LÍCULA

Imatge
WOMAN OF STRAU. El cotxe era un Hupmobile R , Segons he pogut llegir, a la pàgina de Vehicles Antics de Mallorca . Ara bé,  hi ha algunes diferències que he d'aclarir. Segons aquesta pàgina, era un  BA-1.641, de setembre de l'any 1924, propietat d'en Josep Forteza Pico. Però el dia 17 de febrer de l'any 1947, ja era d'en Pedro Gil Sureda d'Arta, i el va convertir amb camioneta. Cercant dins les escenes de la pel·lícula, he pogut mirar en detall, les fotografies del rodatge. Veig que la matrícula era un PM 1.641. Tal vegada, això ens pot dur al fet, que sigui diferent el propietari, i  t'explicaré el motiu. Tiana Siquier en va contar, que el camió era d'en  Toni Melis d'Arta, casat amb na Teresa Fuster,  que era una germana, de la mare d'en Bernat Forteza. Tenia una botiga a Arta, on venia  senalles, senalletes, capells, i tota classe d'articles fets de vauma.  En Toni anava a repartir el genero, amb el caminonet.  Tenien la botiga prop de la...
Read more »