LES POSSESSIONS A MALLORCA. Què era el maneig?

Els senyors eren els propietaris de la possessió i de tots els béns immobles i l'amo hi aportava el maneig. Quan acabava el contracte, com que havia aportat el maneig, podia passar que els propietaris del domini directe (senyors) li compressin el maneig o que se l'emportes a una altra possessió. S'ha de diferenciar entre el domini directe (propietari)  del domini útil (amo arrendatari, pagès, llogater...) A moltes possessions els amos van ser substituïts pels majorals, que percebien un sou mensual o anuals en diners  i una part en espècies (animals, terra, fems, queviures...) segons explica Tomeu Pastor.

*

ALTRES FONTS:

Maneres de com es duia el “tinglado” i maneig de les possessions 80 anys enrere

Publicat el 10 de novembre de 2011 per Jaume Font Vives.

Abans de parlar d’aquest tema, vull aclarir algunes paraules com: “missatge”, que era tot aquell feiner que es llogava a una possessió per fer-hi feina i viure-hi tot l’any. Als qui lleuraven els deien “parellers”, perquè manejaven un parell de bísties, i als qui manejaven un carro o feien feina de braços els deien “bracers”, i els qui feien de pastor o porquer els deien “guardians”. I finalment els “jornalers” eren aquells que anaven a sa possessió a fer feina de sol a sol, amb es senalló de menjua a s’esquena. Allà on s’hi guardava sa palla se deia “es sostre”, on dormien es missatges.

En aquelles possessions més grans, solien tenir com a missatges quatre o cinc parellers, un bracer, un pastor i un mosso de pastor, un porquer i un mosso de porquer, i una plantilla de vuit o deu jornalers. El majoral era qui manava les feines que s’havien de fer.

 Pel que fa als missatges, començaven l’any per la Mare de Déu del vuit de setembre fins al vuit de setembre de l’any que venia. Per això es deia la Mare de Déu dels missatges. El sou que es pactava que havien de guanyar, era per tot l’any. En aquell temps, la saldada que guanyaven, per exemple els parellers, solia ser d’uns cent cinquanta duros, i el pareller major uns cent vuitanta.

 Sa majoria de missatges, i també de jornalers, repetien sa lloga varis anys, i alguns quasi tota sa vida. Els jornalers solien guanyar uns devuit reals cada dia, i cobraven cada dissabte després d’haver dinat.

 La primera feina que solien fer els parellers, el dilluns de la Mare de Déu, era sembrar el sementer de la ferratge per les ovelles, i seguidament, la sivada, llegums, blat i ordi.

 Tot el temps de messes de sembra, sa madona, cada vespre cuinava una ollada de brou de sopes pels missatges berenar l’endemà dematí, deure que havia de fer el pareller major, aixecant-se molt dematí per encalentir el brou, i quan estava apunt d’escaldar, se’n anava dins ses païsses, i quan arribava al portal del sostre, on dormien els missatges, cridava: sooooooooooooopes!!, i tots, parellers i guardians s’aixecaven ben aviat, i cap a menjar sopes s’ha dit.

 Quan havien acabat de berenar, preparaven la llavor i abonos, i ho carregaven al carro que ho havia de dur al sementer. Escampar la llavor i la femada era feina dels jornalers. Quan havien fet tot aquest trafec, treien de sa païssa cada qual el seu parell, i els posaven el jou, i partien cap al sementer quan més o manco sortia el sol. I així totes les messes de sembrar. Cada un dels parellers se’n duia un mos de pa i un bocí de formatge dins una taleca per menjar-s’ho quan feien sa fumada de mitjan matí, per no trobar el dinar tan enfora. Quan comensaven ses messes de segar i batre, els jornalers anaven mantinguts, per això berenaven, dinaven i sopaven a la taula dels missatges.

 Quan havien acabat les messes del batre, aviat començaven les de collir ametlles i garroves. Els jornalers de tot l’any eren els qui espolsaven ametlles i garroves, i es majoral se cuidava de llogar un estol de dones i al·lots per aquella llarga temporada d’aixecar ametlles i garroves, mentre els parellers anaven fent goret preparant la terra, per sembrar l’any que venia.

 Això era el “tinglado” que es duia de Mare de Déu a Mare de Déu, que completava tota una anyada.

 Lo dit només es contat damunt damunt, perquè si ho haguesim de fer detalladament n’hi hauria per escriure un llibre.

Per llegir mes:

https://card.cat/2011/11/10/maneres-de-com-es-duia-es-tinglado-i-maneig-de-ses-possessions-80-anys-enrrera/

 

*

 

Les possessions són les grans finques rurals a Mallorca.[1] Equival al mas o masia catalans i al lloc menorquí, i és la denominació que, des del segle xvi, s'imposà sobre els antics noms genèrics d'origen àrab, les alqueries i els rafals, o català, masos i honors. Sovint el nom de les antigues alqueries fou substituït pel nom del propietari precedit de la partícula 'son', provinent de 'açò d'en', denotatiu de propietat.

Per llegir més:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Possessi%C3%B3

*

EMPATAR AMB ELS SENYORS

Però el cas que m'interessa és el que sorprengué aquell pagès combatiu del temps de la transició política, ara no record si era en «Collet» de Montuïri, però ho podria ser: el torçabraços amb els senyors de possessió. Tot ve per si aquesta ràpida variació de les quotes dels mecanismes del poder a les illes també havia afectat els tradicionals senyors de possessió. Els grans propietaris terratinents ja havien començat a variar, les compres de terres per part de comerciants enriquits els segles XVIII i XIX, havien fet entrar a la categoria de senyors de possessió els no pseudoaristòcrates o no botifarres, i ja, més recentment, l'absentisme dels senyors havia fet que moltes de finques passassin a mans dels amos de possessió -els gerents, que esdevenien propietaris de l'empresa, i sense necessitar stock options, bastava amagar i «derivar» messes i collites, i amb el permís de l'estraperlo-. Però la categoria «senyor de possessió», en Verga inclòs, travessà la llarga marxa de la postguerra civil, dominant els carreranys de la representació i el control de la pagesia, sensu lato, ho dic sense mirar massa prim.

Per llegir més: 

 https://www.dbalears.cat/opinio/2008/01/09/155382/empatar-amb-els-senyors-de-possessio.html

Possessio mallorquina.